Home Història 1999-2003: la nostra rectora acutal: Rvda. Susan Woodcock
1999-2003: la nostra rectora acutal: Rvda. Susan Woodcock PDF Imprimeix Correu electrònic

I a Aquell que és poderós per fer totes les coses molt més abundanment del que demanem o entenem, segons el poder que actua en nosaltres.

EFESIS 3 : 20.

La comissió del Centenari va prendre l'acord de que el darrer capítol d'aquest llibre fos preparat per la nostra rectora. Deixem doncs que sigui ella qui acabi aquest treball. A diferència de la resta de ministres que han servit al Senyor en l’Església de Crist, tinc l’avinentesa d’escriure personalment unes ratlles sobre la situació actual de la nostra congregació centenària i les seves perspectives de cara al futur. Em sento molt privilegiada per ésser el ministre de l’església en aquestes dates tan especials, i dono gràcies al Senyor per la seva fidelitat durant aquests cent anys d’història, i per la tasca de cadascun dels que m’han precedit en el càrrec. També dono gràcies per tots els germans -passats i presents- que s’han esforçat i segueixen fent-ho per que el nom del Senyor sigui enaltit a la nostra ciutat. Sense aquests darrers no tindríem església, perquè l’església del Senyor és el seu poble, no el ministre al seu càrrec, i encara menys el lloc de cultes i reunions. Va ésser precisament a Catalunya on vaig treballar per primer cop en el ministeri pastoral. Això va ésser durant el període 1981-1984, mentre que era ajudant del capellà de l’església de parla anglesa, St. George’s, a Barcelona. Prèviament havia servit el senyor en ministeris auxiliars de l’església, primer en una escola cristiana d’infermeria a Iran i després en un col·legi d’Uganda. Quan vaig partir de Barcelona el 1984, vaig estudiar teologia en un seminari d’Anglaterra i després vaig passar dotze anys a Bolívia. Va ésser allà on l’església va reconèixer el ministeri que de feia temps acomplia en les diferents congregacions i vaig ésser ordenada al diaconat. Més tard vaig ésser ordenada al presbiterat a Anglaterra l’any 1998, abans de tornar a Catalunya, però aquesta vegada per a servir en el si de la I.E.R.E. Des de la meva arribada a Sabadell he tingut la mirada posada en el futur, tot intentant involucrar tots els membres de la congregació en un procés de discerniment del camí a seguir. A través d’estudis bíblics sobre l’església primitiva, una valoració del desenvolupament de la congregació i una anàlisi del nostre context social, i desprès de molt debat, i sobre tot de molta oració, sentim que el Senyor ens havia revelat les directrius que havien de guiar la nostra acció. Església de Crist va estrenar aquesta visió renovada de la seva missió a finals de l’any 2000. No hi ha en ella res amb el que cap altra església no pugui identificar-se, però és la nostra manera particular d’expressar allò que el Senyor Jesucrist ens crida a ésser i a fer. És com l’empremta dactilar que Déu ens ha gravat. Diu així:

Església de Crist de Sabadell

Celebrant i compartint l’amor de Déu.

Cada paraula del lema és important. Som església, part del poble cridat per Déu. Som nomenats per Crist, l’escollit de Déu, i pertanyem a Ell. De manera personal i col·lectiva, som de Crist. A Ell proclamem. En Ell estem arrelats. Ell és font de la nostra vida i aliment per a nodrir el nostre esperit. I d’Ell rebem el poder per a complir amb la nostra missió. Però el Senyor ens ha posat en un lloc geogràfic concret, Sabadell. Fou a Sabadell on el Senyor ens va plantar cent anys enrera. Sabadell és el context principal de la nostra vivència cristiana, i és el context principal de la nostra missió, tot i que entre els membres de l’església hi hagi els que viuen o treballen en altres poblacions, a més dels que procedeixen d’altres cultures. Aleshores estem “en Crist” i “a Sabadell”, tot i que entenem que la nostra missió no està restringida pels límits municipals de la nostra ciutat, ni tan sols les fronteres d’aquest país.

I la nostra tasca? La veiem com a doble: celebrar i compartir l’amor de Deu. L’amor de Deu; immerescut, escandalós perquè no és condicionat, super-abundant. Prou profund per abastar-nos en tota la nostra necessitat, prou alt per a dur-nos al cel; ample per a abraçar tothom i llarg fins passats els confins del temps. Aquest amor tan gran, aquesta bondat envers els desvalguts, aquesta pura gràcia (si tirem mà del terme més teològic) són un do per a ésser celebrat. No per a reservar-se’l, per a limitar-ho. Sinó per a ésser compartit. Perquè és per a tothom. És per als nostres veïns i els nostres companys de feina; per als que gaudeixen de totes les comoditats i per als que lluiten per tirar endavant; per als grans, els joves i els nens; les famílies i els que es troben sols; els sabadellencs i els estrangers al nostre mitjà. És per compartir-ho amb tothom.

Per bé que només recentment ha estat expressada així en les paraules del nostre lema, aquesta doble tasca ha estat sempre la missió de l’Església de Crist. El gran amor de Déu ha estat celebrat en els actes de culte i en la vida de la comunitat de fe i la relació amb germans d’altres tradicions cristianes. I segueix essent celebrat així i d’altres maneres noves i creatives. Al costat d’aquesta celebració, l’Església de Crist ha treballat també per compartir la bondat de Déu amb els qui encara no han comprés com d’importants són ells per a Ell i fins quin punt Ell els estima. Molts i diversos han estat els canals per a aquest compartir al llarg de cent anys. Durant un llarg període va ésser l’escola el canal principal, tot facilitant un servei a una part de la població amb poques alternatives educatives per als seus fills. En altra època, una escola bressol. Avui, és l’atenció als immigrants un element cabdal del nostre compartir, al costat d’Alfa, el Grup de Gent Gran i les activitats per a nens. Tot això acompanyat per un treball d’atenció pastoral seriós. Segurament, de la mateixa manera que hi ha hagut canvis en el passat, en el futur també haurem d’estar sempre ajustant les nostres maneres de compartir a la necessitat d’una societat sotmesa a un constant procés de canvi.

Un centenari és una avinentesa molt especial, puix per definició només s’esdevé cada cent anys. Tal vegada, si el Senyor no ve abans, algun dels nostres més petits celebri el II Centenari de l’Església de Crist. Tant si és així com si no, en el dia del gloriós retorn del Senyor, esperem que l’Església de Crist es trobi encara fidel a la seva missió: celebrant i compartint l’amor de Déu.



 
Església de Crist